Una qüestió fonamental per la viabilitat política de la Renda Bàsica Universal (RBU) és el seu finançament. Per entomar el debat entorn el finançament de l’RBU és important tenir una bona estimació del que costaria a Catalunya i propostes sobre com es podria cobrir aquest cost. A més, aquests càlculs cal fer-los tenint en compte que la implementació d’una RBU comportaria canvis en el comportament de les persones, derivats tant de la percepció de la RBU, com dels possibles canvis en els sistemes de prestacions i fiscal, complementant l’estudi d’Arcarons et al.

La Renda Bàsica Universal (RBU) és una prestació monetària de quantia suficient que es paga al conjunt de la ciutadania d’un territori de manera totalment universal, individual i incondicional. En els últims anys aquesta proposta ha pres centralitat com a solució innovadora en termes de política social per donar resposta a la creixent incapacitat dels estats per atendre la pobresa i les desigualtats a través dels mecanismes redistributius habituals. 

El non-take-up és un dels principals problemes de les prestacions socials. Fa referència al fet que hi ha persones elegibles per percebre-les però que no les sol·liciten o no en son beneficiàries. Un take-up elevat reflecteix que la prestació arriba al col·lectiu destinatari i compleix el seu objectiu, mentre que un take-up baix (o non-take-up alt) evidencia que hi ha una part significativa de la població elegible que no n’és beneficiària, limitant l’impacte de la política. 

La Generalitat estima que en els propers anys s'incrementarà a Catalunya la població potencialment usuària dels serveis de residència. 

El copagament al que ha de fer front l’usuari final per un servei residencial varia segons si accedeix a una plaça pública o concertada, així com en funció d’un càlcul complex basat en la seva capacitat econòmica. 

Els actuals serveis d'atenció diürna compresos en la Cartera de serveis socials es divideixen entre Serveis de centre de dia d'atenció especialitzada (CAE) i Serveis de centres ocupacionals (SOI/STO/STOA) en funció del nivell de suport que les persones usuàries requereixen. Tanmateix, la Convenció dels Drets de les persones amb discapacitat de Nacions Unides suposa un canvi de paradigma on s'identifica la necessitat de veure si aquests serveis s'adeqüen als requisits vitals de les persones beneficiàries. 

Les persones poden tenir necessitats d’atenció sanitària o d’atenció social; en alguns casos, aquestes necessitats es presenten de forma concurrent. 

L’atenció integrada social i sanitària (AISS) és una a eina estratègica per garantir una resposta de qualitat i equitativa a les persones amb necessitats d’atenció: persones grans, amb discapacitat, amb problemàtica social derivada de salut mental i en general a totes les persones amb necessitats complexes. 

L’any 2000, la Generalitat de Catalunya va crear l’Impost sobre Grans Establiments Comercials (IGEC) per gravar les externalitats derivades de la ubicació d’aquests establiments en grans superfícies. El 2017, l’impost es va reformar per reforçar-ne el caràcter extrafiscal, posant el focus en la contaminació atmosfèrica causada pels desplaçaments en vehicle privat a aquests establiments.