Aproximadament el 55% de les persones adultes en pobresa i pobresa severa són dones, és a dir, existeix una feminització de la pobresa.
En termes econòmics, s’identifica que la prestació protegeix de la vulnerabilitat extrema, però resulta insuficient per promoure l’autonomia de les dones perceptores.
Una proporció similar, però inferior, de dones perceptores, respecte als homes, aconsegueix sortir de la pobresa severa gràcies a la prestació (57,7%). En part es deu al fet que les dones acostumen a viure en llars més grans on hi ha presència d’infants i la quantia de l’RGC s’ajusta poc a les llars més grans.
Les dones en pobresa severa, i les perceptores de l’RGC, pateixen problemes de salut. S’identifiquen problemes de salut mental en les més joves i problemes de salut física en les més grans.
La majoria de les dones perceptores de l’RGC indiquen tenir responsabilitats de cures, limitant així la seva disponibilitat real per incorporar-se al mercat laboral.
L’activitat laboral de les dones que han estat perceptores entre el gener de 2021 i desembre de 2023 és bastant limitada, només el 27,9% d’elles va treballar mentre percebia la prestació. A més, aquestes acostumen a fer-ho en condicions més precàries que els homes perceptors de l’RGC.
Les dones perceptores es veuen afectades per importants desincentius a l’hora d’iniciar qualsevol activitat laboral. A més, es troben en una situació de trampa de la pobresa: accedir al mercat laboral no es veu com una millora real de la seva situació. Primerament, experimenten reduccions de la quantia percebuda quan algun membre de la llar rep ingressos laborals. Segon, les feines a les quals poden accedir són precàries. I tercer, existeix por a perdre la prestació a causa de la incompatibilitat de l’RGC amb l’activitat laboral.